Avui és un d'aquells dies que sense que et passi res concret, tens ganes d'estar sol, pensar i plorar. A mi si que m'han passat coses, però veient com està el món no tinc dret a queixar-me, així que m'he plantat davant la pantalla i he començat a escriure...
Se que us sorprendrà el següent escrit i us preguntareu perquè penso en això ara... La veritat és que no en ser la resposta, però tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres, també és un tema social, oi?
________________________________________________
Us heu parat mai a pensar en la mort?
La nostra cultura tendeix a ignorar-la i a fer-ne d’ella un tema tabú.
I perquè?
Potser així ens pensem que no patirem?
O simplement ens aferrem a la dita de: “Ojos que no ven, corazón que no siente”?.
Amics meus, tothom estableix lligams afectius amb altres persones, a través dels quals ens sentim segurs i protegits, el problema arriba quant aquests vincles trontollen i ens sentim nuus davant el món.
La nostra cultura tendeix a ignorar-la i a fer-ne d’ella un tema tabú.
I perquè?
Potser així ens pensem que no patirem?
O simplement ens aferrem a la dita de: “Ojos que no ven, corazón que no siente”?.
Amics meus, tothom estableix lligams afectius amb altres persones, a través dels quals ens sentim segurs i protegits, el problema arriba quant aquests vincles trontollen i ens sentim nuus davant el món.
El dol, fa que el nostre benestar pateixi un desequilibri momentàni, però no us preocupeu, te remei!
Tot i que avegades és un procés llarg i complicat (pot durar entre 1 i 2 anys), aquesta etapa fa que, si l’aprofitem, ens ajudi a crèixer personalment i a coneixe’ns una mica més.
Ara podria fer-vos una classe magistral de les etapes de dol, però crec que tots sabem què sentim i què passem quant “algú ens deixa” i que millor que la pròpia experiència?
Sincerament, l’únic que m’agradaria transmetre en el meu escrit, és la necessitat de compartir aquest dolor amb els altres i sobretot la tranquil.litat de poder-ne parlar sense que “el pessigolleig” característic del nerviosisme, se’ns posi a la panxa amb el neguit de voler fugir corrents.
Esclar que, tornant a la cultura, només cal veure la cara de pal que se’ns fot a tots quant anem a un enterrament.
Mil disculpes, però, que passaria si canvièssim la típica missa per una orquestra i un ball de despedida?... A mi, i us ho dic de tot cor, m’agradaria que fos així... que la gent em recordés amb alegria i que no estiguès trista, en definitiva, tots sabem que un dia ens hem de morir, no?
Us imagineu el difunt viu, davant nostre i veient aquestes cares llargues?
Al cap i a la fi, tota aquesta parafarnàlia seveix per fer una despedida al difunt, i perquè no fer-ho amb alegria?
Per altra banda també sòc concient que hi ha gent que amb prou feines pot tenir un enterrament digne (si pot anomenar-se així), però... De que parlem?... de l’enterrament o de la mort?
Us n’adoneu com n’és de complicat parlar d'aquest tema amb tota la cruesa?
Us animo que durant uns dies, tots els que visiteu aquest blog, us pareu a pensar sobre aquest tema i expreseu i compartiu amb nosaltres tot el que vulgueu com ara les vostres pors, les vostres angoixes, la vostra tranquil.litat, qui sap...sense que sigui un tema tabú.... amb naturalesa i seguretat, amb sinceritat, amb tendresa...
Gràcies!
Al cap i a la fi, tota aquesta parafarnàlia seveix per fer una despedida al difunt, i perquè no fer-ho amb alegria?
Per altra banda també sòc concient que hi ha gent que amb prou feines pot tenir un enterrament digne (si pot anomenar-se així), però... De que parlem?... de l’enterrament o de la mort?
Us n’adoneu com n’és de complicat parlar d'aquest tema amb tota la cruesa?
Us animo que durant uns dies, tots els que visiteu aquest blog, us pareu a pensar sobre aquest tema i expreseu i compartiu amb nosaltres tot el que vulgueu com ara les vostres pors, les vostres angoixes, la vostra tranquil.litat, qui sap...sense que sigui un tema tabú.... amb naturalesa i seguretat, amb sinceritat, amb tendresa...
Gràcies!
Tina.
_____________________________________________________
Si algú està interessat en fer aquesta mena d'acompanyaments,
podeu mirar-vos aquestes dos adreces:
podeu mirar-vos aquestes dos adreces:
O demanar més informació a en Manel (mon_social@yahoo.es)
actualment n'és un dels molts voluntàris que hi participen.
13 comentaris:
Somniant una mica amb en Luis Flores, que desgraciadament ja no és entre nosaltres.
Gràcies Rocío per aquesta imatge i pels records d'aquells mesos tant especials fora de casa ! ! !
Tina.
Quan vulguis Tina parlem de la mort. Sense tabús. Em pensava que et costava encarar-t'hi...
- Aquest matí he anat al cementiri de les Corts a acomiadar un familiar. I sí, han tocat piano y flauta...música d'esperança...
-Fa una setmana vaig anar a buscar les cendres del meu germà gran (81a.)de Reus on vivia i les vaig potar al cementi de Montjuic on hi ha la tomba dels meus pares...Ja sé que era la cendra i els meus pares també són cendra de fa molt anys...Però és allò...sembla que junts...pares i fills...es fan companyia.
- Jo gairebé cada dia hi penso en la mort.És que cada dia és un dia menys per arribar-hi...i penso: puc estimar les persones...més que ahir?
- Quan vaig a l'hospital...aquell amic/a meu/va, nen/jove...ja és mort. I sempre em pregunto per què a ell/a i no a un/a altre/a?
- I no acabaria pas mai...
Manel
Eps Tina!
Tu no pares mai o què?
M'ha encantat el que has escrit sobre la mort. Molt. Sobretot perquè en parles amb tota la tranquil·litat del món, sense tabús, sense reticències, amb normalitat...
I és que la mort és un fet que un dia o altre ens arribarà a tots. Però no agrada. De fet, és comprensible. És trist que es mori algú, que s'acosti la mort a algú, recordar algú que ha mort... Però és més trist ometre aquest fet, evitar-lo, fer com si no existís... Perquè existeix i parlar-ne i tractar-ho amb normalitat és bo per a tothom. Tant pels que no hi són, perquè és una manera de recordar-los, com pels que se'n van...
Et recomano un llibre preciós que em va recomanar no fa massa un gran amic: “La mort íntima” de Marie de Hennezel.
La Marie és una infermera que relata la seva experiència i vivència en el centre de cures pal·liatives on treballa. Acompanya gent que s'està morint. És un llibre encantador, ple de tendresa, que transmet i traspua sensibilitat per tots cantons. T'agradarà.
Una abraçada Tina
anna
Rectificació de l'últim comentari:
L'autora del llibre que recomano, Marie de Hennezel no és infermera, és psicòloga.
A mi, personalment, m'apasiona aquest tema. Sempre he pensat que la mort és del tot egoísta. Qui mor, ja no te `problemes, ja no te dolor, ni patiment, ni angoixa... Els que quedem vius, patim la seva mort de manera molt egoísta. Plorem per nosaltres, perquè ja no podrem compartir coses amb aquella persona que marxa...
Odio quan la gent es refereix als morts dient: "se'n va anar..."
On se suposa que van els morts?
S'ha mort, és lo correcte.
Deurien educar-nos desde petits... oi que a l'escola ens donen educació sexual per quan arribi el moment?. Be, conec molta gent que segurament no tindrà mai aquest moment. La mort és la única cosa justa al món. Tots morim (aqui parlo de la mort com a finalització de la vida, és clar, plena i llarga. No em refereixo a una mort per accident o malaltia...)
La mort és algo complicat... però només per als qui sobreviuen.
Molts petonets Cris. Espeeo veure't aviat
Doncs jo sòc una d'akelles a les k no els hi agrada parlar massa del tema.
Potser per egoisme, tal i com diu l'Angie, però sobretot perquè tinc records molt desagradables i no em mola recordar.
Suposo que tot es superaru.
be, nose!
Imm@.
Hola
la veritat és que tinc el mateix punt de vista que tú en moltes coses Xna.
Moltes vegades la mort, les malalties esdevenen un tema tabú, del que tothom vol evitar parlar, del que tothom el "pinta" amb colors grisos, negres...
La pèrdua fa mal a tothom, és una cosa que tots hem viscut, de més a prop o de més lluny..
Però totes s'han d'enfrontar..
suposo que n'hi han perdues molt més dificils de "portar" que d'altres..
Jo no li tinc por a la mort, més aviat li tinc por al fet de no poder-me acomiadar de tota la gent que estimo, de que aquesta vingui sigilosament i sense avisar ( que potser seria la mort ideal.. mort sense patiment .. ). Potser tinc més por a la malaltia i al patiment, que no a la pròpia mort..
Crec que la persona a qui acomiadem no li agradaria ( ni molt menys) veure les nostres cares tristes, de patiment.. )
Per això et recomano la pel·licula TU VIDA EN 65 MINUTOS
Realment és una manera molt maca de tractar la mort, i la felicitat.
T'agradarà.
Petons
Tina!
Un dia em vas dir que els tamborets de 3 potes es poden aguantar perfectament, tu ja saps de que parlo i a hores d'ara et dono la raó!!!
Perquè entre els 3 ens n'hem pogut ensortir, oi?
Se que encara ens queda molt camí, però tal i com dius al teu text, que en pensaria ella si ens veiès amb cares llargues?... Jajaja ens fotria un jec d'hosties amb un somriure a la cara!!!
Un dia, abans de marxar cap a Àfrica ens hem de veure i recordar, fer una teràpia d'aquelles de llagrimes i somriures, que et sembla?
Tina, com m'alegro que siguis capaç de posar aquest "post" amb aquesta normalitat. Espero que estiguis be i que aquesta "normalitat" sigui certa.
Demà et truco, Muàààà ! ! !
* Olaff *
Caram...quin èxit que té comentar la MORT.
Però com us deia un altre ocasió a mi la mort l'espero o al menys la intento esperar com un acompliment de tots els meus projectes de la vida. Per això sovint quan no hi penso...vull pensar-hi perquè es tan misteriosa i tant incomprensible...que només la intento fer-me-la com a companya de la meva vida i de totes les coses que faig....i és per això que em sembla que no em fa por. Segur que la tinc a prop i un dia ja no serà companya. Per mi serà una "vida nova"
Manel (que filosòfic....avui)
Tina, t'ho anàva a escriure per mail, però ja veig que tractant-se d'aqueste tema...
S'ha mort el Victor, el pare de la Mireia i la Marta!
L'enterrament és demà, a Sente, pujaràs?
Després et truco.
Vane!
No podia estarme de comentar un poco este texto.
Cuanta razón tienes. Me gusta leer tus textos, me gusta tu expresión y tu forma de transmitir las cosas.
A mi, me cuesta afrontar la muerte, posiblemente porque me ha tocado de muy cerca y de manera un poco brusca, pero me da miedo, terror...
Supongo que cuando eres capaz de comprender y asimilar la muerte de los demás, tambien eres capaz con tu pròpia vida, tu própia muerte.
Creo que todo es un reflejo de nosotros mismos.
Una vez mas, os felicito por este blog.
Ido.
La mort és un fet. És com perdre un amic. Ahir hi era i podies comptar amb ell. Avui no. Fa mal, perdre un amic.
Sóc de les persones que no plora als funerals. L'altre dia em van explicar que havia mort l'amiga d'una companya. De la meva edat, embarassada per primer cop. Vaig haver de posar la cara llarga perquè no hauria estat "correcte" que demostrés que m'era igual.
L'únic que em va saber greu va ser imaginar-me el dolor de la seva parella, que l'havia deixada al matí tant tranquil·la a casa.
La mort és una putada pels qui es queden. No sé si hi ha un més enllà o no. Crec que sí, però eĺ cert és que no m'importaria equivocar-me. Al cap i a la fi, quan arribi el moment de comprovar-ho tampoc ho notaria...
ÉS molt dur perdre un ser estimat. Jo fa molt poc que acabo de perdre una de les persones que més estimo en aquest món. El meu pare. I no puc escriure aquestes ratlles sense que se m'omplin els ulls de llàgrimes
Procuro parlar-ne quan estic trista, procuro que no se'm quedi res dins, ni bo ni dolent. Però no és fàcil. Assumir la mort és un fet. Però assumir que mai més tornaràs a veure a la persona que ha marxat, que no li podràs explicar res, que hi haurà moltes coses que tu viuràs i que ell es perdrà, és molt i molt dur.
Publica un comentari a l'entrada