La Felicitat Te L’has de Guanyar

[Entrevista a Elsa Punset – Filòsofa]


1.L’OMS preveu que l’any 2020 un 20% de la població patirà trastorns psicològics, què està fallant?

Ens hem fixat en el benestar fisic de les persones, en el desenvolupament intel.lectual i no hem donat cap importància al desenvolupament emociona. I a més a més ens pensàvem equivocadament que el cervell no era plàstic: ara sabem que mai no és tard per canviar els nostres patrons emocionals, per comprendre les nostres vides i transformar-les.


2.Com?

És el vell “coneix-te a tu mateix” del grecs; el que passa es que no ens deien com ho haviem de fer. Es tracta de conèixer i gestionar els nostres mecanismes emocionals. O sigui, el contrari del control i la repressió emocionals que exercíem fins ara.


3.L’escola podria fer-hi molt, en això.

Exacte. En el terreny de l’amor, per exemple, als adolescents únicament se’ls parla de sexe. En això consisteix la seva pobra educació afectiva.


4.No se’ls explica com estimar millor.

Una de les grans debilitats de l’educació és que, malgrat que sabem que en la nostra taxa de felicitat les relacions afectives són l’element més determinant, a l’escola no s’explica què significa estimar i com es pot estimar millor. Hem posat l’amor dins el sac negre de les emocions, i és una cosa que ens passa. No obstant, hi ha unes regles de l’amor, unes pautes. I d’això no en parlem gens. Tapem les emocions per pudor i desconeixement.


5.Estem programats per ser feliços?

No, no estem programats per ser feliços, sinó per sobreviure. És una cosa que hauria de canviar la nostra forma d’efocar la vida diària, saber que el nostre cervell el que fa és preparar-se per defensar-se de qualsevol amenaça exterior. I el nostre cervell és prodigiòs, i donat a la imaginació.


6.Per això no només ens espanten les amenaces reals, oi?

Ens espanten també les amenaces imaginàries, cosa que ens fa tendir a estar a la defensiva. Ni ens adonem que estem bé, perquè per al cervell és normal. És com si digués: “Està bé, doncs no l’hi recordo”. Per això mateix s’han d’assaborir concientment les emocions positives. Una de les paradoxes més curioses de les emocions positives és que per sentir-les, t’hi has de recrear deliberadament. La felicitat te l’has de guanyar.


7.Els animals no s’inventen la por.

La por ens condiciona excessivament. La zebra està pasturant tranquil.lament, fins que de sobte se li apareix el lleó. Abans, ni se’n preocupava, Apareix el lleó i l’únic que l’importa és fugir, perquè és una lluita a vida o mort. Però, si sobreviu, quan el lleó desapareix, segueix tan contenta.


8.Als humans això no els passa.

Els humans ens preocupem per tot. Arribaré a final de mes? Em deixarà el meu marit? Els passarà alguna cosa als meus fills?, Ens atrinxerem en les nostres pors.


9.I en la ira.

Hem d’aprendre a gestionar la ira perquè així és com es funda la justicia social. Això ens ensenya a no ser passius, a defensar el que volem. No podem agredir els altres amb la nostra ira. Hem d’aconseguis expressar-la d’una forma raonable, constructiva i això és part de la gestió emocional que hauríem d’aprendre des de petits. I els adults que no ho hem aprés ho hauríem de fer.


10.Fins fa pocs anys, tot això ho feien per nosaltres.

És que hi havia unes estructures socials i religioses molt rígides, tots les acatàvem. Quant naixíem en deien quin lloc havíem d’ocupar al món i com controlar, no pas gestionar, les nostres emocions. És bonic que la gent avui dia, davant l’ensorrament d’aquestes estructures socials, s’estigui veient obligada a portar la pròpia vida amb les seves mans. I a més s'ha duplicat l'esperança de vida.


11.Hi ha més temps.

Ja no es tracta de sobreviure sinó de viure be i i acolorir el nostre comportament minut a minut.


12.Com educa les seves filles, de 3 i 6 anys?

A vegades m’emociona veure el grau de maduresa emocional que té la meva filla gran, Àlex. La maduresa emocional que té ella jo vaig trigar molts anys a adquirir-la. I en part és perquè de que és molt petita li he anat donant eines. Per exemple, com enfontar-se a la tristesa. No li dic que n’ha de fugir, distreure’s. Intento explicar-li que és una emoció normal, que li sorgirà al llarg de la seva vida. Els nens, per falta d’experiència votal, acostumem a tenir por de les emocions. Si els seus pares intenten distreure’ls pensen que és dolent sentir-le.
I és tot al contrari.