Dijous 13 de març del 2008.
Sòn les 7:45h del matí i jo em dirigeixo a classe...
Tinc una son que em moro, només he dormit 2 horetes, però avui tenim treball en grup a primera hora i no puc faltar.
Mentres camino, vaig recordant els punts on ahir ens vam trobar els "sense sostre" mentres fèiem el recompte.
Ja queda poc... estic arribant al semàfor...
Recordo l'entrevista a aquell home...
Quina mirada, Per Déu !!!
Miro el banc on fa unes hores estàvem asseguts... però ja no hi és!
Passo a l'altra banda del carrer amb la mirada baixa...
On deu estar?
Que deu estar fent?
Bufff.... Segueixo caminant... giro la cantonada i de cop darrera meu sento:
- Buenos días !
Em giro i... ÉS ELL ! ! !
Ens mirem uns segons als ulls... el saludo:
- Buenos días, todo bien?
Ell em fa si amb el cap i amb un somriure als llavis gira cua i marxa...
La veritat és que fins que no he arribat a classe, no he pogut parar de somriure... la gent em mirava extranyada, que pensàven?... bé, que més dona... he estat la persona més feliç del món... i estic pràcticament segura que aquell home avui, ha tingut un dia diferent ! ! !
* Somriu a la vida, no estiguis trist amic *
Tina.
13 de març 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Què dius Tina.
això només et passa a tu..!!!!
Quin ensurt i quina joia oi??
Un petó
Manel
Hola Tina!
M'encanta l'entusiasme amb què descrius la trobada d'ahir al matí amb el senyor que vas conèixer la nit del recompte.
Recordo la teva il·lusió una estona abans d'iniciar el recompte. Les teves ganes, la teva motivació...
Recordo quan em comentaves que no havies tingut cap contacte amb aquest col·lectiu però que t'interessava molt, per això estaves allà.
I ara m'admiro de veure la teva reacció. Tan ràpida, tan bona, tan adequada...
Ja has tingut un primer contacte de primera mà. I et diré més: amb aquest senyor has iniciat quelcom. Ja el coneixes, ell et coneix a tu. Recordo que em vas dir que el coneixies de vista, te'l trobes habitualment quan vas a classe. I recordo també quan em vas dir que ara t'hi pararies, parlaries amb ell quan te'l trobessis....
Ostres, Tina, no saps com em va agradar sentir això. Tot just acabes d'entrar en el "mundillu" i ja tens les eines i habilitats que fem servir per acostar-nos a una persona que està al carrer. T'he de dir també que a vegades no és tan fàcil. Tu, a partir d'un primer contacte, ja has començat a iniciar quelcom que et permet acostar-t'hi i saludar-lo i que ell et saludi. A vegades això costa molt de temps. Molt!
Bé Tina, ja aniràs explicant com evoluciona aquesta relació, aquest vincle, que crec que aniràs creant i forjant amb respecte i tendresa amb aquest senyor.
Una abraçada!
Anna
Per cert, Tina,
comentes que per aquest senyor, ahir, després de les vostres salutacions i somriures, segur que va tenir un dia diferent.
T'asseguro que sí. Saps per què? Perquè no va passar desapercebut, no es va sentir invisible, rebutjat, exclòs...
Ahir, aquest senyor va tenir l'oportunitat de saludar algú que havia conegut i s'hi havia acostat. Va tenir l'oportunitat d'intercanviar una salutació i un somriure amb algú que sap que se'l mira amb respecte, proximitat i calidesa.
todoeltiempodelmundo
Anna
Què bonic!
Sembla que totes les vostres paraules siguin llancen que atrapen la nosatra ànima amb tendresa, i ens obliguen a voler fer el mateix.
No sé com descriure-ho. És com si el cor se us fer més gran, més gran, perquè hi hagués lloc per a més persones, i feu que els demés no ens sentim malament per no fer el mateix, ben al contrari. Feu que els altres volguem implicar-nos igual, volguem ajudar, ansiem per ser feliços a base de fer feliç altra gent.
I feu que ens sentim millors persones, jo, nosaltres i tothom que està en contacte amb vosaltres.
I fer que la gent sigui feliç, que la gent, cada cop més persones, siguin més felices, fa com... com desangoixar el món, fer-lo més planer, més alegre...
Canvieu el món a base de somriure a les persones.
crec que no hi pot haver res millor que això.
:)
Ei Alexandra, quin missatge més bonic noia i quina il.lusió rebre noves noticies teves... Ara ja fèia temps que no en s'havia res de tu !!!
Saps, algún dia, tu seràs la nova "Anna"... o la nova "Cristina", perquè tens una força i unes ganes de fer coses que m'impressionen.
Jo també era així (i ho continuo sent) però és que quant ho veig a una persona tant jove com tu...
No deixis mai de somriure, ja veus que un gest així de petit pot canviar moltes coses ! ! !
Gràcies,
Tina.
Tina!
L'Olaff i jo ja tenim blog per anar escribint les aventures que visquem a terres africanes.
Et deixo aquí l'adreça, dacord?
nosaltres ja us hem agregat.
Cuida't molt.
Imm@.
Como voluntario de calle de Arrels, me siento halagado cuando vivo la experiencia cotidiana de la relación con las persona que duermen en la calle y además me siento querido por ellos.
Enrique
Publica un comentari a l'entrada